Album de naipes modernistas, el sexe explícit a través dels jocs de cartes

Per una qüestió de moral d’arrel llibertària a casa sempre van estar prohibits els jocs de naips. De petits, màxim teníem el joc de les famílies i poca cosa més. Aquesta rígida moral laica deia que el joc era sempre l’esca de molts mals i que darrera del joc s’amagaven moltes coses que els petits no sabíem veure. Potser per això des de menut sempre m’ha fascinat l’estètica dels naips, com si fos un codi secret al que no podem acabar d’accedir. Mai no vaig aprendre a jugar a cap joc col·lectiu de cartes (de fet, ni al solitari!). Només el meu avi matern, catòlic convençut, com aquell qui no vol la cosa, quan era a casa nostra jugava al solitari amb una baralla espanyola i ens ensenyà algun joc innocent amb les cartes, que ja ni recordo.


Malgrat que a casa -i a casa de moltes famílies com la nostra- deien que el joc és l’origen de gairebé tots els vicis i mals socials i el causant de greus desavinences i fins i tot baralles greus, no crec que haguessin vist mai aquest Album de naipes modernistas (ni tant sols crec que n’imaginessin l’existència!) estampat en quart (15 x 10 cm.) i fet, teòricament, a Getafe el 1290! El peu d’impremta –per tal d’escapar-se d’accions legals de l’època- és fals, tant pel que fa a la ciutat com a la data. Malgrat tot, l’estil d’aquestes cromolitografies l’hauríem de situar com un imprès de Madrid del 1890 (potser la data del 1290 només canviava el número de les centenes). L’exemplar és enquadernat amb pergamí fet molt posteriorment, cap a mitjan s. XX, ja que les tapes originals començaven a fer-se malbé i el propietari devia voler conservar-lo en el millor estat possible.


El paper industrial, típic de finals del s. XIX, d’un gramatge baix no ha permès que aquest àlbum fos utilitzat mai com a cartes per jugar, perquè no resistiria ni la primera partida i les cartes es doblegarien i arrugarien. Només una reedició de 500 exemplars dels anys 90 del segle XX, realitzada per Nasvil Coleccionismo passà les cartes a dimensió d’octau (9,5 x 6 cm.) impreses sobre un paper encartonat vàlid per a la funció de naip. Malgrat aquest facsímil recent en format de cartes, la seva funció fou molt més de gaudi sexual i de divertimento que no pas de joc de naips.


Però, quina deu ser la història d’aquest àlbum tan curiós? Com tota publicació clandestina (recordem que les penes per comerç i possessió de pornografia eren greus i comportaven presó i multes amb imports elevadíssims) en tenim molt poques dades.

El primer a dir d’aquesta col·lecció és que es tracta d’una baralla de transformació, que és com s’anomenen els jocs de cartes que s’allunyen de les imatges estereotipades dels jocs convencionals per incloure elements diversos, amb intensions d’allò més variades des de cartes publicitàries i infantils a pornogràfiques, passant per les de sàtira política, per exemple.


És una baralla espanyola i per tant conté els quatre pals (ors, espases, bastos i copes) però comprèn només 40 de les 48 cartes que tindria el joc complet. A què es deu aquesta primera anomalia, que coincideix amb una altra sèrie també pornogràfica estampada a Barcelona per aquesta època? La clau crec que l’hem de buscar en el joc de moda de molts dels salons burgesos i aristocràtics de l’Espanya del s. XIX: el tresillo.


Per jugar al tresillo, com es diu en els Preliminares indispensables d’un dels manuals convencionals de l’època per aprendre a jugar a aquest joc de cartes: La baraja se compone de cuarenta cartas: como los ochos y nueves de los cuatro palos no tienen importancia ninguna, se separan antes de principiarse el juego. Aquest descartar prèviament les cartes del vuit i del nou -que són les que falten a l’àlbum- és el que explicaria que ja directament no es considerés necessari crear-les ni imprimir-les. Cal saber que de la mateixa època també es conserva un joc de cartes cromolitografiat de contingut pornogràfic il·lustrat pel cercle d’Eusebi Planas (famós dibuixant i gravador de la segona meitat del s. XIX a Barcelona, de renom internacional) al qual manquen aquestes mateixes cartes (conservat al Museu Fournier de Vitòria) i que el mateix Eusebi Planas edità unes litografies en què, a partir d’expressions diverses del joc del tresillo, representà diverses escenes pornogràfiques.


Els protagonistes dels naips que comentem avui són una sèrie d’homes i dones amb el mínim de roba per ser identificats temàticament. El model masculí correspon a un estereotip més o menys atlètic, mentre que per al cos femení se segueix el cànon estètic imperant a l’època de forma de diàbolo (força pit, cintura estreta i malucs amples) i acostumen a portar sabates i mitges, malgrat anar nues de la resta del cos, com era habitual representar-les en la pornografia del moment.

La tradició de les cartes eròtiques ve d’antic i se’n coneixen exemples ja del segle XV, tot i que fou durant els segles XVIII i XIX quan tingueren una fabricació i comercialització relativament àmplia.


Aquestes cartes pornogràfiques són un compendi de les mil i una possibilitats del sexe heterosexual de gaudi masculí. L’homosexualitat queda descartada i només és representen escenes de lesbianisme per a excitació masculina, com era habitual en la pornografia d’aquesta època. El que sobta, però, és que en quaranta cartes hagi una tan gran diversitat de postures i possibilitats sexuals. A més de les escenes de coit amb les més variades postures hi ha altres variants sexuals com pràctiques de pluja daurada, masturbació cubana, fel•lacions, cunnilingus, lesbianisme, sodomitzacions, dobles penetracions, sortidors d’esperma i de flux femení, sadisme, masoquisme i fal·lus voladors, entre diverses representacions genitals. Entre aquestes representacions també n’hi ha de fal·lus equins clarament trempats (en l’11 de cada pal) malgrat que la imatge no tendeix en cap moment cap a la zoofília (cosa de la qual hi ha algun exemple en materials de la mateixa època), sinó que és més aviat un acudit més dintre el devessall sexual.


Cada pal de la baralla, però, té una especialitat temàtica dintre d’això que en diem naips de transformació. Així, doncs, els ors aprofiten el cercle de les monedes com a marc per situar-hi tota mena de representacions genitals. Aquest emmarcament tant pot ser l’anvers de moneda com la representació d’una mena de lent que amplia allò que emmarca: les parts anals i vaginals d’algunes de les protagonistes dels diversos números dels naips.


El següent pal de la baralla és el corresponent a les copes. És potser el pal més dur per a l’època, perquè a més d’irrespectuós vers l’estament eclesiàstic (els protagonistes són monges clarisses i monjos franciscans amb la tonsura corresponent, és a dir pertanyents a ordes coneguts pel seu vot de castedat) és clarament blasfem. Recordem que la copa plena de vi fa referència a l’eucaristia i precisament en l’as apareix una gran copa amb aureola (representant un calze) adorada pels seguidors nus de Sant Francesc. L’anticlericalisme furibund que veiem en aquest pal cal relacionar-lo amb el d’arrel liberal que estigué present en determinats cercles burgesos que s’enfrontaren a l’Església per conflictes ben diversos i de base econòmica en la majoria de casos.


El tercer pal, el de les espases, està ambientat en l’edat mitjana, una època propera a la data del 1290 que dóna el peu d’impremta fals. La forma fàl·lica de l’espasa no és aprofitada en les escenes de les cartes i només el mànec d’algunes espases té forma de petit fal·lus. El que sí és rar d’aquest pal són les dues il·lustracions amb temàtica sadomasoquista ja que en la pornografia espanyola del s. XIX són realment excepcions. Així doncs, en la carta nº 3 hi veiem una dona guerrera lligada de mans i peus i en el nº 12 una amputació del membre erèctil del rei.

El darrer pal de què es compon l’àlbum és el dels bastos, amb moltes connotacions iconogràfiques romanes. Uns dels llibres eròtics que més circularen des del s. XVIII i durant tot el s. XIX foren els que reproduïen gravats de les troballes arqueològiques de Pompeia, centrats sobretot en els objectes i pintures de la temàtica que tractem. Per això, aquest pal reprodueix els bastos com a macrofal·lus amb ramificacions microfàl·liques com hom veu en alguns objectes pompeians. A més, la figura de Príap -que es troba enmig de la figura nº 4- acaba de confirmar les fonts de què veu l’artista anònim per fer aquest joc de naips, com ho feren anteriorment altres llibres pornogràfics. Certes formes de fal·lus i els fal·lus voladors dels ors certifiquen aquesta influència pompeiana.

Aquest conjunt d’il·lustracions pornogràfiques, però, té una edició paral·lela en un joc de naips per a ser utilitzat com a tal, imprès poc abans que aquest àlbum. A l’enquadernació posterior del present àlbum figura una inscripció per la qual Se recomienda la baraja de naipes transparentes. Què vol dir això? En el seu estudi sobre el tema Enrique García Martín ressalta que durant el s. XIX aquesta mena de baralles foren comunes. Eren baralles (9,7 x 6 cm.) que a primer cop d’ull semblaven normals, però que si hom les posava a contrallum, especialment davant la flama d’una espelma o del ble d’una làmpada d’oli, hi podia veure una sèrie d’imatges eròtiques translúcides. El truc emprat per a aquests jocs visuals consistia a què els naips tinguessin dues capes de paper. L’anvers de la capa que conté la imatge pornogràfica és encolat al mig, mentre que la part posterior és llisa i de color blanc, sense els típics tramats acolorits dels revers de les cartes. Només així, i amb un cert esforç i, algunes vegades força imaginació, es pot veure allò que s’hi amaga. Si alguna vegada aneu a Vitòria us recomano que visiteu el Museu Fournier, on trobareu exemples d’això que us expliquem, exposats entre molts altres exemplars de naips interessants per raons molt diverses.

Així, doncs, aquest joc de cartes de les transparències conté el mateix repertori d’imatges que l’àlbum i havia de ser anterior a la publicació del mateix, ja que es publicita en l’àlbum. Potser va ser un suggeriment d’algun client que demanà deixar-se de refinaments i transparències i passar directament a veure el tall, sense haver de fer tants equilibris. I és que sembla ser que quan alguns burgesos o aristòcrates es reunien –només homes- per jugar a cartes també es passaven informacions il·legals com ara les publicacions pornogràfiques, ja que en aquell moment i dintre d’aquests cercles, es considerava la pornografia (sempre que no ho veiés la dona ni el confessor) de gust exquisit i refinat. No fou fins que el material d’aquesta temàtica es popularitzà, a principis del s. XX, i estigué a disposició de totes les capes socials mitjançant certes publicacions periòdiques o novel·les anomenades verdes o sical·líptiques de preus econòmics, que hom la considerà de mal gust i xarona. Curiosament, fou en aquest moment quan naixeren les Lligues del Bon Mot, les lligues antipornogràfiques... però aquest és un altre tema del qual ja parlarem un altre dia.

BIBLIOGRAFIA:

GARCÍA MARTÍN, ENRIQUE. El erotismo en los naipes. Madrid, La Sota nº 22-23, 2000.

VECIANA, PEDRO DE. El tresillo. Tratado que resuelve todas las dudas, dirime las controversias y abarca la infinidad de lances que comunmente se presentan en este juego. Sistema simplificado con sus reglas fijas y leyes penales. Barcelona, Manuel Sauri editor, 1887 (3a edició)