L'escatologia artística, un Assumpte Llèpol

A l’Institut d’Estudis Escatològics de la Universitat Minúscula de La Portella.

És curiós com en aquest país només es parla d’escatologia per Nadal, arran de la figura del caganer. Llavors tot són elogis al tarannà català per saber compaginar tan bé la seva suposada escatologia i les tradicions més arrelades. Surten a primera plana dels diaris, i a l’obertura dels informatius televisius, els caganers de l’any (que cada vegada són d’un gust pitjor, tot sigui dit de pas!), ens queixem si al pessebre de la plaça Sant Jaume censuren el caganer... i ja està, és la nostra quota d’escatologia nacional anual.


Però, els catalans som realment escatològics com diu un dels nostres mites? L’Institut d’Estudis Escatològics intenta recuperar tot el que pugui fer un cert ferum escatològic per anar creant una pàgina ben divertida entre material que recull d’allò publicat i material propi (la seva aportació a l’any Amades és memorable, per exemple), però és un vessant que cal investigar encara molt més. En aquesta línia, el grup que s’amaga sota el pseudònim d’Empar Pérez-Cors va publicar Versos bruts, pomells de poesies escatològiques, un recull de poesia catalana de tots els temps d’aquesta temàtica. En la introducció ja especifiquen que són versos destinats al divertimento general del públic i del lector, sense cap altra pretensió.


En aquesta recopilació de versos bruts destaca un dels nostres poetes més curiosos, Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona (1579-1623). Capellà de professió i escriptor per vocació és potser el nostre millor poeta barroc amb una àmplia trajectòria poètica, que va des de la poesia religiosa a l’eròtica passant per la que toca avui, l’escatològica. En aquest pomell de poesies es publicaren dos poemes seus: A una latrina monumental que féu l’autor en l’hort de la seva rectoria i A un assumpto llèpol. Aquest darrer poema, una mena d’àmplia elegia a la merda i al cul, és el text que conté el llibre que avui comentem.


Una circumstància poc coneguda és que el Rector de Vallfogona va publicar molt pocs poemes en vida (fins i tot algun de forma anònima), però que el seu corpus poètic fou publicat pòstumament per iniciativa de l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona, el 1703. En aquest recull poètic titulat La armonia del Parnàs es van incloure tots els poemes que circulaven en manuscrits entre els intel·lectuals de l’època, sense fer-ne una revisió crítica, i això va fer que se n’hi incloguessin alguns d’apòcrifs. En els seus darrers estudis sobre el Rector de Vallfogona, a l’obra i la figura del qual dedicà la seva tesi doctoral, el Dr. Albert Rossich ha considerat que l’Un assumpto llèpolés una obra apòcrifa, basant-se en raons estilístiques com que algunes rimes contradiuen el sistema prosòdic general dels poemes del Rector.

Però si un poema tan emblemàtic del que s'ha anomenat vallfogonisme com és A un assumpto llépolés d'atribució dubtosa, qui va ser l’artista anònim que en feu les il·lustracions per a l’edició contemporània que avui comentem?


El llibre fou imprès el setembre del 1961 sobre paper Guarro fet a mà i amb unes dimensions de quart de foli (16 x 13 cm.) i cobertes de xarpellera amb un gravat sobre paper encolat i centrat. D’aquesta edició tan sorprenent se’n va fer un tiratge de 100 exemplars amb deu il·lustracions d’un anomenat artista anònim per a una editorial falsa, anomenada els llibres del forat, en clara al·lusió al tema escatològic, i no consta tampoc qui en fou l’impressor.


El llibre, per raons òbvies a la seva època, amaga la informació del responsable de l’obra contemporània que ressalta un poema clàssic en català. El conjunt, sens dubte, hauria estat censurat immediatament per obscè per les autoritats franquistes, però també podia molestar als qui emfasitzaven una literatura catalana culta, totalment allunyada de qualsevol xaronisme. En certa manera, aquest llibre és una bretolada de luxe que intentava trencar tabús en un moment en que l'escatologia estava mal vista per tots els sectors de la societat catalana... com ara?


En l’exemplar que presentem (el núm. 75) hi ha, a la primera pàgina -originalment en blanc-, una inscripció manuscrita a llapis que diu: gravats Vilacasas. Aquesta inscripció em guià vers un dels artistes plàstics més importants de la segona meitat del s. XX a Catalunya, Joan Vilacasas (Sabadell, 1920 - Barcelona, 2007). Una vegada consultada la molt recomanable pàgina web que la seva filla Marie Christine Vila li té dedicada, m’adono que aquest llibre no consta en la seva biografia. Què més fàcil, doncs, que enviar un email consultant aquesta dada, que m’és confirmada per la filla, qui em comenta que fins i tot encara en corren exemplars per casa seva.


El que a primer cop d’ull pot estranyar és que Vilacasas, sent com era un artista informalista, amb tendència a la geometrització de les formes, realitzés una obra d’aquestes característiques. Una vegada més les etiquetes atribuïdes als artistes generen prejudicis erronis. Si mirem amb deteniment els gravats del llibre veurem que sí s’adiuen pel tractament gràfic amb l’obra del nostre artista, ja que -malgrat la figura sigui la gran protagonista d’aquest llibre- la manera com és tractada formalment i la manera d’estar imprès el gravat no entren en contradicció amb l’obra coneguda de Joan Vilacasas.


En els personatges, representats expressament de manera maldestra, es ressalten i exageren sobretot l’anus i les parts genitals, com també les excrescències. Els gravats estan realitzats amb la tècnica del sucre o amb una línia a l’aiguafort amb una forta cremada que dota als traços d’una rotunditat molt característica de les planimetries lineals de l’artista. A més, Vilacasas va gravar expressament sobre planxes (segurament de zenc) sense polir, el que li confereix un fons texturat de ratlletes i imperfeccions molt interessant.


La seva filla em va comentar, a més, que ell mateix va fer el tiratge dels gravats ja que disposava de tòrcul en el seu estudi, cosa que es nota per la rotunditat de l’estampació que es devia realitzar amb posterioritat a la impressió del text. La marca tan profunda no és doncs deguda a una manca de perícia de l’impressor, sinó a la voluntat i la factura personal de l’artista. Tant és així que la impressió -amb una tipografia i marges perfectes- de les pàgines que tenen il·lustració és només al recte dels fulls i el vers es manté en blanc, mentre que a les pàgines sense gravat el text ocupa l’anvers i el revers. El relligat és també molt especial, ja que la mida dels fulls és molt petita, just de doble pàgina, de manera que no es formen plecs, sinó que cada full és independent i va relligat a la resta amb el cosit. Això permet que cada full tingui les barbes naturals del paper fet a mà pels tres marges exteriors.


El llibre, però, és una anomalia dintre del panorama editorial català. Com és que es va publicar un llibre d’alta bibliofília de temàtica escatològica? Les raons són vàries i convergeixen en un moment, en ple franquisme i poc després del Congrés Eucarístic de Barcelona, en el qual la repressió de tot el que pogués tenir una connotació sexual era dràstica. I és que aquest llibre és més francès que català o espanyol, ja que en el país veí hi ha una llarga tradició de llibres d’aquestes característiques temàtiques i estètiques i, en canvi, aquí no hi és.

Ara bé, si ens fixem en la data de publicació i en les de la biografia de Joan Vilacasas ens adonarem que el nostre artista va tornar a Barcelona l’any 1960 després de viure uns quants anys a París. Així, doncs, podem creure que devia arribar curull d’idees trencadores a un ambient asfixiant, i això el portaria a tirar endavant, pràcticament sol, un projecte d’aquestes característiques.


Per una altra banda, Joan Vilacasas era un enamorat de l’estètica escatològica. Marie Christine em va comentar, i així m’ho van confirmar des del Museu de Sabadell -on es guarda part de la seva obra en dipòsit-, que tenia una àmplia col·lecció d’objectes escatològics (sense anar més lluny, a la porta del seu WC tenia enganxat un conjunt de retalls i esbossos d’aquesta temàtica) i a casa seva encara es conserven ceràmiques amb dibuixos i formes semblants als del llibre. Algú m’ha comentat que la gent de Sabadell són molt proclius a les qüestions escatològiques... vés a saber si tenen raó en aquest punt!


Així, doncs, és curiós que en un llibre que fou publicat clandestinament constés el nom de l’autor del text, que ara resulta que és apòcrif, i que, en canvi, fos il·lustrat per un artista anònim que ara sabem qui va ser!


BIBLIOGRAFIA:

PÉREZ-CORS, EMPAR. Versos bruts. Pomell de poesies escatològiques. Barcelona, Edicions dels Quaderns Crema, 1989.

ROSSICH, ALBERT. Introducció a “Francesc Vicent Garcia, La armonia del Parnàs”. Barcelona / València, Edicions de la Universitat de Barcelona / Publicacions de la Universitat de València, 2000.