Ja fa anys un alumne em va dir d’un altre: És tant ruc que se’n va al lavabo amb un PlayBoy i es posa a llegir els articles! Això és el que us pot passar amb aquest llibre que parla de pornografia -no apte per a menors de 18 anys-. Malgrat les 19 il·lustracions en blanc i negre -integrades dintre del text- i les 35 en color –repartides en dos quadernets centrals- que constitueixen un itinerari gràfic per la història de les publicacions clandestines des del 1812 al 1939, el text se’ns emporta i la libido queda en un segon pla davant el divertimento d’un llibre d’estructura acadèmica.
Haig de reconèixer que se’m fa una mica difícil fer una valoració d’aquest llibre, ja que he seguit el seu engendrament de molt a prop i he assistit una mica al seu part com a familiar directe. Amb Jean-Louis Guereña m’uneix, arran dels estudis sobre la temàtica eròtica que compartim, una relació pesonal que va més enllà de l’aspecte acadèmic. Quan vaig començar a investigar sobre les publicacions eròtiques i pornogràfiques del s. XIX em vaig trobar amb un desert on gairebé ningú en sabia res i on les publicacions sobre el tema eren molt escasses i raonadament incompletes. Menciono aquesta relació d’amistat amb l’autor perquè ningú no pensi que les opinions sobre el llibre poden estar guiades (que també) per aquest motiu, sinó perquè crec sincerament que val la pena que el públic interessat en el s. XIX i principis del s. XX en el sentit més ampli conegui aquest Un infierno español, un ensayo de bibliografía de publicaciones eróticas españolas clandestinas (1812-1939).
Tots els estudis que s’han fet a l’entorn de les publicacions dels Inferns (terme que bibliòfilament remet als llibres prohibits, tant eròtics com polítics) o han estat molt parcials o dintre d’articles de difícil localització ja que es troben en revistes universitàries de difusió molt restringida. Només el llibre de José Antonio Cerezo (Literatura erótica en España: repertorio de obras 1519-1936) publicat el 2001 aportà llum al desert sobre l’estudi de l’eròtica a Espanya. Al meu entendre, però, i malgrat totes les aportacions que són moltíssimes, el llibre barreja massa les publicacions de tipus més o menys eròtic, amb les que eren clandestines, pel contingut sexual explícit. Barreja poemes amb llibres i converteix el volum –pensat com un catàleg- en un laberint, en el qual buscar una informació concreta no és cosa fàcil, fet que potser no estava malament.
En canvi el llibre de Jean-Louis Guereña se centra només en els llibres clandestins (sense peu d’impremta o amb peu d’impremta fals) que es van publicar entre el 1812 i el 1939, des de les Corts de Cadis fins al final de la Guerra Civil. La confecció d’aquest catàleg ha estat la tasca pacient de molts anys de recerca per llibreries i biblioteques públiques i particulars, perseguint allò que estava amagat i que molts bibliòfils es neguen a reconèixer que tenen o posen traves a què sigui visitat. El llibre, després d’una introducció històrica molt interessant sobre el tema, ens relaciona tots aquells impresos –de temàtica eròtica-pornogràfica i escatològica- que van ser publicats al marge de les lleis del moment. Aquesta relació bibliogràfica es fa per ordre alfabètic de títols (obviant els articles determinats) i mai per autor, ja que molts són pseudònims o apòcrifs (Josep Robreño, Moratín, Espronceda, Antoni Maria Claret...) o noms falsos o grollers al·lusius a escriptors o eclesiàstics famosos (com ara Fray Gerundio Lafuente –fent broma del seu cognom com a sortidor- Anselm Ximenis –barreja dels noms d’Anselm Turmeda i Francesc d’Eiximenis, Jacinto Hisop –referint-se al faulista-), malgrat que n’hi ha d’autèntics dintre dels clàssics de l’erotisme francès com Restif de la Bretonne, Mirabeau, Marqués de Sade, Diderot...
Les fitxes del catàleg són molt completes ja que s’hi anoten totes les informacions que Jean-Louis Guereña ha estat capaç de recollir -per poc substancials que puguin semblar (exemplars en que coneix, on es va comprar, bibliografia específica -inclosos els apunts d'aquest bloc-, argument, número d’il·lustracions, mides, enquadernació, notes explicatives, argument, etc.). Tot això pot ser important ja que les publicacions clandestines que han arribat fins els nostres dies són molt poques, per no dir exemplars únics moltes vegades, en un estat de conservació força lamentable o fins i tot mutilades. Hem de pensar que els mateixos usuaris o lectors en un moment donat els podien eliminar perquè era una cosa compromesa de tenir, per considerar-los antiquats o passats de moda, per massa usat, etc, o bé els hereus del col•leccionista que, en trobar aquesta mena de llibres, se’n desfeien al trobar-los escandalosos... Pensem que alguns d’aquests llibres han passat per unes quantes generacions que els han conservat, però que és molt fàcil que la baula s’hagi trencat al llarg dels anys.
La lectura d’aquest catàleg de llibres ens pot portar moltes sorpreses tant com a lectors amateurs o com a historiadors de l’art, sociologia, història, lingüística... A partir de la publicació d’aquest llibre ja no es podrà parlar d’aquesta època sense tenir-lo en compte ja que posa en evidència un món clandestí que fins a avui ningú havia esmentat de manera tan clara i documentada. Haurem de començar a parlar d’un país que té un fort vessant devocional, però també d’un país que vivia la sexualitat de manera diferent al que les institucions públiques i eclesiàstiques volien i volien fer pensar.
El contingut del llibre ens aporta un coneixement precís en diversos aspectes molt desconeguts: el llenguatge (ja que esdevé única font d’informació del llenguatge oral en aquests terrenys), les referències constants al món eclesiàstic –que ens donen una nova visió de l’anticlericalisme sociològic-, els llocs de producció de la pornografia, les il·lustracions -que ens mostren què es considerava més excitant-... ens donen grans sorpreses que ens ajuden a completar l’imaginari col·lectiu dels nostres avantpassats fins ara capat d’aquests aspectes.
L’obra recull la referència de més de dues-centes publicacions clandestines (238) d’aquest període (entre edicions úniques i reedicions) de les quals 111 no constaven en el treball publicat de Cerezo (2001) que hem comentat anteriorment. Això ja ens deixa entreveure que el volum de publicacions registrades, esperem que sigui així, podria créixer significativament els propers anys, a mesura que altres obres vagin sortint a la llum pública i puguin ser catalogades. La millor notícia per a l’autor, em consta, seria que el llibre quedés superat per noves troballes al més aviat possible, cosa que veig difícil, tot sigui dit de pas.
Dels llibres registrats en aquest catàleg n’hi ha 110 amb l’anotació d’en paradero desconocido. Aquests llibres no han pogut ser consultats per l’autor perquè no n’hi ha cap exemplar localitzat, però si que s’han pogut comptabilitzar gràcies als catàlegs recents de vendes de llibres, al mític catàleg d’Ashbee o directament gràcies a la publicitat que es feia en altres llibres sobre els que s’havien publicat anteriorment a la mateixa col·lecció. Per això creiem que els llibres que avui s’han pogut localitzar no són més que la punta del iceberg que en un futur anirà reflotant i ens permetrà conèixer una producció molt més nombrosa. Esperem que aquest llibre esperoni a bibliòfils i llibreters a donar a conèixer aquest tipus de publicacions que normalment van soterrades.
La lectura del llibre ens proporciona una sèrie d’informacions força interessants que ens permeten copsar elements que fins ara havien estat negligits de la historiografia. Només algun historiador com l’Albert Ghanime s’havia atrevit a parlar de la masturbació a l’Espanya del s. XIX en un capitol d’un interessant llibre de reflexió d’història contemporània. Per exemple, ens trobem amb una dada curiosa sobre l’ús del català en la clandestinitat. Com que Barcelona era la capital editorial del moment també ho fou d’aquest tipus de llibres. El que sorprèn però, és que si en les publicacions normals el català com a idioma era utilitzat en un 1,35% dels casos, en les publicacions clandestines hem d’elevar aquest ús a un 8% (més una obra bilingüe). Aquesta dada és sorprenent sobretot si tenim en compte que molts dels llibres clandestins estaven destinats a una distribució per tota Espanya ja que Barcelona, com s’observa en el llibre de Guereña, fou la subministradora de la pornografia a la resta d’Espanya.
Però a més a més de les dades transcendents històricament que en puguem extreure, la lectura de les obres catalogades és sorprenent en diversos sentits, ja que hi ha conceptes que creuríem d’una gran modernitat i d’altres fan gràcia pel to xaró però ingenu al mateix temps. Ja només els noms dels suposats autors ens fan riure per la imaginació i els jocs de paraules, o bé per tot el contrari –l’ús de noms barroers i mancats d’imaginació creativa. Us en poso uns exemples perquè ho pugueu comprovar vosaltres mateixos: Duende Rojo, El Insondable, Pepe Tronera, Pare Capulla, Vizconde de Polla-Tiesa, Ciriaco Jones, Federico Jones, Francisco Jones antes Viuda Francisca Rajo, Melacasques, Melaempuñes, Ad-Darim, Capullorojo, Polla Dura, Cojonazos, Doctor Coñicida, Samalsa, D. Telometo Porelano, Abate Minga Fria, Casto Cascósela y Pingalisa, M. Cardex, Macari Cagané, etc.
Els peus d’impremta també són rellevants,i s’hi troba des de toponímia real d’arreu del món –escollida per intentar despistar qui en volgués seguir la pista (Nova York, Canàries, Roma, Londres, Buenos Aires, Mèxic, Nàpols, París, Montevideo, San Lúcar de Barrameda, Getafe, Marsella, San Petersburgo, Liverpool, Bayona, Habana, Quito, Ansmerdam, etc.) fins a ciutats mitològiques (Parnaso i Olimpo) o jocs de paraules de clar contingut sexual (Fornicópolis, Sífilis o Carda-dona).
També són un món apart els suposats impressors o impremtes, ja que s’hi troben sobretot jocs de paraules que conformen noms i adreces al·lusius al tema com Sacarías Leche, Via Láctea, Príapo, Llepando, Llepafils, Establecimiento Jodeográfico Ultra-montano, Cornéli Llepagrenyas, Calle Pichas Tiesas, Ilustrada Jodienda, Cornelio Lamido, Dr. Feli Pelotas, Imprenta del Amor (calle del Goce), Diabólica, Los maestros de la lujuria, Imprenta y Jodeografía de Gomorra, Imprenta de Jodiguelos, a cargo de don Cipote, La viuda Camama, Librería Pornográfica, Llepa-cretas...
Crec que amb aquesta relació us podeu fer una idea per on van les coses i, sobretot per no allargar, adreço a qui vulgui conèixer els títols de les obres a la lectura directa del llibre. De fet, molts dels títols són tan procaços que els de les pel·lícules porno actuals queden curts.
Una de les coses que més ens sobta és el llenguatge que s’hi utilitza que com podem observar és encara molt vigent. Això sí, amb alguns canvis o alteracions, però més aviat pocs-. Això és probable que es degui al caràcter popular que en realitat tenien aquestes publicacions i a la voluntat de ser molt explícits per facilitar l’excitació sexual, funció primera i última del material. En aquest sentit és molt il·lustratiu el raonament que El Insondable feia en la introducció del seu Manual del perfecto jodedor (distribuït per Antonio Astiazarain -un dels màxims distribuïdors de pornografia dels anys 30 del s. XX-) en dir: Se escribe para las gentes normales, que por no ser invertidos vanguardistas, buscan los placeres lícitos, y hablan como hablaron sus respetables abuelos, llamando, sin circunloquios, al pan pan y coño al coño.
Si fuera en realidad pecaminoso hablar de los placeres de la jodienda, en nada se amenguaría la falta llamándole pene al pijo, vulva al chumino, cópula al polvo, a la pepitilla clítoris y orgasmo al deslechamiento. ¿Qué va ganando el pudor con que se diga, con un largo circunloquio, que la frotación acompasada del pene en el canal vaginal provoca, al cabo de un rato, la eyaculación del fecundante licor seminal, también llamado espermàtico?
(...) si se trata de entenderse, cuanto más claro mejor.
En fi, gaudiu de la lectura de Un infierno español si l’aconseguiu, perquè només se n’han imprès 1.000 exemplars i la distribució és una mica especial, ja que l’edita LIBRIS Asociación Libreros de Viejo de Madrid en motiu de la XXIII Feria de otoño del libro viejo y antiguo que acabarà aquest 16 d’octubre –dia de Sant Galderic tot sigui dit de pas-. Segurament en deuran tenir alguns exemplars, després de la data de tancament, les llibreries Casals i Sánchez de Barcelona ja que participen a la Fira de Madrid. Si hi esteu mínimament interessats us n’aconsello la compra (suposo que prèvia reserva) perquè d’aquí uns anys es convertirà en una autèntica raresa i motiu de la més alta bibliofília.