A vegades tinc un cert remordiment d’haver propagat en apunts del bloc gairebé exclusivament el vessant pornogràfic de les il·lustracions d’Eusebi Planas, quan en realitat són una una minoria de la seva extensa producció. Quan hom fa una cerca per Internet i posa “Eusebi Planas” al buscador, troba com a primeres opcions dades referides a aquesta part de la seva producció, de manera que s’aboca al lector o el curiós al menysteniment de la majoria de la seva feina i la de més transcendència pública, la que li va donar fama a la segona meitat del segle XIX com al millor il·lustrador del moment -i sobretot de novel·les per entregues a Catalunya i fins i tot a Hispanoàmerica. Això és degut al fet que hi ha ben poca cosa a la xarxa sobre Eusebi Planas, malgrat hi hagi dues bones biografies en format llibre: la de Salvador Bori (pseudònim de Jaume Passarell) (1945) i la de la Pilar Vélez (1999). Però com que les cerques d’Internet provoquen un cert desviament de la realitat -perquè el que va ser creat abans d’Internet no existeix, si no és que algú n’ha fet esment expressament- avui intento pal·liar una mica aquest dèficit amb un merescut apunt sobre l’obra mestra d’Eusebi Planas.
Historia de una mujer (1880), fou presentada amb una enquadernació en tela espectacular, amb unes decoracions eclèctiques pròpies d’aquesta època premodernista. Tant el títol de l’obra, Album de Planas, com la decoració són deguts a uns ferros d’enquadernar que Eusebi Planas reaprofità per a vàries de les seves obres litogràfiques, com són La dama de las camélias o Academias de mujer. La coberta amb un senzill Album de Planas ja denota que n’hi havia prou amb el nom d’Eusebi Planas per promocionar una obra impresa, fos el que fos el que hagués fet. El mateix Apel·les Mestres va comentar una vegada que Eusebi Planas fou l’únic il·lustrador -fins aquells moments- que havia viscut bé de la seva feina com a dibuixant i que tenia un prestigi indiscutible.
A diferència del que normalment feia Eusebi Planas en il·lustrar (amb xilografia o litografia però sempre en negre) novel·les per entregues a partir de textos aliens, en aquest cas s’aboca a confegir un àlbum únicament d’il·lustracions (cromolitografies, a color) en gran foli (44 x31,5 cm.) en el qual les imatges són les protagonistes i només són reforçades per uns textos mínims a la part inferior de cada làmina, que acaben d’explicar l’argument de la història. Aquests textos -descriptius o dialogats- tenen una gran quantitat d’expressions amb un doble sentit de caire picaresc, com de burlesque o vodevil, més o menys eròtic. Aquesta característica, juntament amb alguns dels trets del dibuix que després esmentarem i la temàtica- que gira a l’entorn de la vida de la Clara, una noia promiscua- en feia un llibre atrevit per l’època i fins i tot provocador o transgressor, sense passar el límit del que podria tolerar la censura.
Dibuix original (Col·lecció RSM) i cromolitografia final
Amb aquestes publicacions es va fer famós pel to d’un cert erotisme que impregnava la seva obra i que es traslluïa en un tipus de dona sempre igual. Una cara estereotipada, un cos amb pits generosos, cintura estreta i malucs amplis (model diàbolo) componien un ideal estètic que fou acceptat per una clientela burgesa que s’emmirallava en el model divulgat per Eusebi Planas. Això fou precisament una de les claus del seu èxit, ja que aquest erotisme tou, d’escots generosos, va comportar que fos reclamat per il·lustrar moltes de les novel·les per entregues del moment, ja que el seu nom i les il·lustracions que feia asseguraven l’èxit de vendes. Però aquest model estereotipat de dona -que quedà passat de moda poc després, en plena època modernista- fou precisament el que provocà que se l’acusés de carrincló i que el seu nom fos oblidat poc després, malgrat la fama que havia tingut en el moment àlgid.
Pel que fa a l’argument, Historia de una mujer, no era original ja que seguia la tendència d’un tipus de literatura que es va produir a França, en la qual una cocotte passava per totes les estacions del via crucis lupanar, del succès a la chutte. A Catalunya, anteriorment (1866), Josep Armet ja havia il·lustrat una història semblant en el seu àlbum Vida d’una dona que ja vam veure en un apunt anterior i que considerem el primer àlbum d’historietes a Espanya, i en català! A més, més o menys en el mateix moment, es va publicar la novel·la pornogràfica amb il·lustracions anònimes (fàcilment atribuïbles a Eusebi Planas mateix) titulada Paca. Aventuras feminales (vers 1879). Totes tres obres tenen el mateix fil argumental: una noia jove, amb ànsies d’aventures, fama i diners, s’embolica amb una successió d’homes de posició folgada amb els quals viatja i es diverteix,i a qui –inevitablement- enganya i abandona per un altre... per acabar finalment sent víctima de la pobresa i la sífilis, la gran espasa de Damocles per a tothom (homes i dones) qui mantenia relacions carnals fora d'únic supòsits acceptable per la moral establerta: el matrimoni. En el cas d’Historia de una mujer, però, el final no és tant dramàtic com en els altres dos casos -que acaben amb la mort prematura de la protagonista- i és acollida en un hospici.
Malgrat tot no deixa de ser curiós que un argument així, més propi d’una novel·la carca amb moralina, que propugna que qui va pel mal camí acaba malament, estigui a mans d’uns il·lustradors que amb les seves imatges pretenien un efecte ben diferent del missatge final. Aquest element contradictori, que fins i tot podríem titllar d’hipòcrita, ressalta encara més en la novel·la pornogràfica i clandestina Paca, aventuras feminales la finalitat de la qual és purament la de l’excitació sexual del lector. Llevat del cas extrem de Paca, hem de suposar que la intenció aparentment moral de l’argument era més per nedar i guardar la roba de cara a la censura, ja que no hem d’oblidar les dates de la seva publicació -en ple règim de la Restauració borbònica-, que no pas per instruir, o fer un advertiment moral al lector.
L’editor d’Historia de una mujer, com hem vist, fou el seu deixeble Joan Aleu i Fugarull, qui li havia editat -en segona edició (1880) ja que la primera (1879) fou de Seix Editores- la seva versió monumental en gran foli de La dama de les Camelias d’Alexandre Dumas, amb cromolitografies de Planas i caplletres i culdellànties d’Apel·les Mestres. Així doncs, el 1880 van reprendre la col·laboració entre mestre i deixeble i es tirà endavant el projecte d’Eusebi Planas, que per les signatures de les cinquanta cromolitografies –totes signades i datades- que componen l’àlbum d’Historia de una mujer, podem datar-ne l’execució entre el 1878 i el 1880 mateix. L’èxit devia ser impressionant ja que, malgrat el preu elevat que havia de tenir, es va exhaurir tan ràpidament que, el 1880 mateix, l’editor Trilla i Serra en feu una segona edició de gran qualitat però amb els colors una mica més espessos, menys transparents que la primera edició.
L’altra pista que ens permet copsar-ne l’èxit és que Eusebi Planas intentà repetir-lo, primer amb l’àlbum Las cuatro sotas (1881) i després amb Academias de mujer (1884), ambdues obres editades per Joan Aleu i Fugarull. De l’èxit o el fracaç de Las cuatro sotas poc podem dir perquè no en tenim notícies, però sí que observem en l’anunci de la contraportada de la carpeta amb què es venia, que hi havia una sèrie de projectes (Las cuatro fases de la luna...) que no es portaren a terme malgrat estar anunciats com a obres d’immediata publicació. Alguns d’aquests títols, conjuntament amb altres, foren publicats, ja mort Eusebi Planas, pels seus deixebles Sanuy i Serinyà, dintre de la col·lecció titulada Colección humoristica (1898) amb cromolitografies i paper de baixes qualitats... però això ja forma part d’un futur apunt.
De les Academias ja en vam parlar abastament en un anterior apunt i, sense cap mena de dubte, tingué el seu èxit malgrat que la difusió fos restringida a causa de la temàtica, que era molt al límit d’allò que podia ser publicat legalment. La prova d’això és que posteriorment Joan Aleu intentà fer una segona versió d’acadèmies que probablement no s’arribà a publicar. Joan Aleu mateix, però, publicà el 1882 l’esmentat àlbum La vida alegre, semblant a la Historia de una mujer, amb una estètica filial del mestre tan marcada que vàries vegades els experts l’han atribuïda erròniament a Eusebi Planas. Aquest àlbum, sense cap mena de dubte, devia voler aprofitar l’èxit de les sèries que hem comentat, incidint una vegada més en la història de la noia perduda que ja hem comentat.
Aquest cúmul de grans publicacions cromolitogràfiques en els primers anys de la dècada dels vuitanta del s. XIX, però, contrasten amb la sequera productiva que a partir d’aquest moment d’èxit patiria Eusebi Planas. Si observem el llistat de llibres il·lustrats per Eusebi Planas que s’inclou en la biografia escrita per Pilar Vélez (en essència molt vàlida, malgrat que caldria fer-li alguns retocs) veiem que els anys 60 (amb 66 llibres il·lustrats) i 70 (amb 59 llibres il·lustrats) són els de màxima producció bibliogràfica del nostre artista, que contrasten amb la dècada dels 80 (13 llibres il·lustrats), incloent-hi els que hem comentat.
Aquestes dades són sorprenents perquè sempre s’ha considerat, i és així, que aquestes litografies i cromolitografies representen el punt culminant de l’obra d’Eusebi Planas. Llavors, com s’entén que a un artista com ell se li estronquessin els encàrrecs per il·lustrar llibres, justament quan més fama tenia? És un misteri per al qual no tenim respostes concretes i hi podrien haver incidit diverses raons que no són excloents. Per un costat, veiem que la seva cotització devia pujar moltíssim a partir d’aquests àlbums, com hem vist amb la quantitat elevada que cobrà per il·lustrar la Historia de una mujer.
Potser aquesta circumstància econòmica, conjuntament amb el fet que la litografia ja estava més a l’abast d’altres artistes (encara que no amb la qualitat d’Eusebi Planas) que podien oferir preus més competitius, i que en aquest mateix moment començaven altres mètodes de reproducció fotomecànics -més propers a la manera de fer de l’Apel·les Mestres o un Josep Lluís Pellicer, per posar només dos exemples qualitatius- podrien explicar aquest buit d’encàrrecs. A això hem de sumar el fet que la litografia deixava de ser la tècnica reina i que la xilografia de traducció i els dibuixos reproduïts fotomecànicament començaven a prendre un relleu que finalment la fotografia se l’emportaria, fins a consolidar-se com la il·lustració definitiva.
L’altra circumstància podria ser paral·lela al que hem comentat i podria estar vinculada a la seva producció pornogràfica. Salvador Bori en la seva biografia ja insinua que Eusebi Planas tingué problemes amb la policia per aquest tema (que inclogué un registre i confiscació de material eròtic i pornogràfic del seu taller) i la descripció que Raimon Casellas fa del seu taller (i que Pilar Vélez reprodueix) ens ajuda a pensar que potser aquesta tasca clandestina –un cop posada a la llum pública- li passà factura, si és que aquests esdeveniments es van produir precisament a principis dels anys 80, cosa que desconeixem, ja que sabem el fet però no la data. Tot plegat podria explicar que la fama d’Eusebi Planas minvés i que aquelles il·lustracions que feien vendre més novel·les per entregues ara se li haguessin girat en contra i que el sector editorial de la literatura popular li girés l’esquena. No ho sabrem mai, perquè d’això no hi ha cap indici, i les cròniques mortuòries d’Eusebi Planas no comenten en cap moment aquesta mena de detalls, com si això no hagués passat mai.
I per finalitzar, un altre aspecte interessant de la Historia de una mujerés la informació que es troba a Internet respecte al fet què és considerada com el primer còmic mexicà. Segons les dades que se’ns faciliten, la companyia tabaquera El Buen Tono encarregà a Eusebi Planas la realització de 102 cromos (ampliant la història de l’àlbum original amb més escenes) com a promoció per als seus cigars. Malgrat que aquesta informació es troba repetida diverses vegades a internet sense facilitar més dades i que hi ha la reproducció de dos suposats cromos d’aquesta sèrie (de característiques qualitatives prou diferents entre ells), poc sabem del tema. Thelma Chamorro, en la seva monografia sobre els cromos d’El Buen Tono, afirma que no se sap quan fou fundada aquesta companyia, malgrat que les primeres dates fiables són del 1895, quinze anys després de la publicació de l’àlbum de la Història de una mujer i només dos anys abans de la mort de Planas. A més, malgrat donar moltes informacions sobre els cromos d’aquesta marca, no esmenta aquesta sèrie ni cap vinculació d’Eusebi Planas amb l’empresa. Per això hauríem de deixar en quarentena aquesta informació que tothom repeteix. Hi ha fins i tot alguns llibreters de vell que arriben a afirmar –sense especificar la font- que primer foren els cromos d’El Buen Tono i després l’àlbum cromolitogràfic.
En fi, aquest és un apunt molt llarg però crec que Historia de una mujerés una de les obres cabdals de la impremta barcelonina -i fins i tot espanyola- i calia dedicar-li un monogràfic en el qual tinguessin cabuda els múltiples aspectes que hi havia en joc i que ens permeten valorar amb justícia la importància d’aquest projecte editorial. A partir d’ara, parlar d’Eusebi Planas ens ha de ser una mica més fàcil ja que cal destacar la seva gran tasca com el gran renovador de la litografia del s. XIX i de la cromolitografia. Aquestes tècniques, però, minvaren justament quan Eusebi Planas entrà en declini i si ell fou substituït per altres artistes més propers a una estètica modernista aquestes tècniques foren substituïdes per les més modernes dels fotogravats. Un paral·lelisme final molt interessant en un autor també molt interessant que cal reivindicar.
BIBLIOGRAFIA
BORI, SALVADOR. Tres maestros del lapiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Barcelona, Ediciones Librería Millà, 1945.
CHAMORRO, THELMA. Imágenes de México. Las historietas de El Buen Tono de Juan B. Urrutia 1909-1912. México, Instituto Mora, 2002
VÉLEZ, PILAR. Eusebi Planas (1833-1897). Il·lustrador de la Barcelona vuitcentista. Barcelona, Curial edicions catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.
