Calen dues coses
per normalitzar els Països Catalans,
i les dues acaben igual:
policia i pornografia
Jaume Sisa
(poc més o menys)
Apunt d'en Lluís Bosch
Les fotografies que il·lustren el text estan extretes del primer opuscle pornogràfic editat en llengua catalana després de la dictadura, a càrrec d'un grup d'escriptors amateurs de l'AJELC. Això passava l'octubre de 1984. Potser és impossible afirmar res tan categòricament, i qui sap si fer-ho no ens pot dur a descobrir iniciatives anteriors. Sigui com sigui, el cas és que aquestes fotografies se les va endur el vent.
L'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana es va fundar a la terrassa del Cafè Zurich de Barcelona l'any 1980, abans de la reforma que el va deixar coix. En Carles Molins S. va convocar a través del diari Avui tots aquells qui volguessin fundar una associació de joves escriptors, i poc després funcionaven grups en diversos punts del territori -amb una important presència en terres valencianes.
De bon principi, al nucli de Barcelona (caldria dir el Barcelonès) ja s'hi van detectar dos grups molt diferents, que es corresponien a dos gèneres: poetes contra narradors podria resumir aquesta divisió. Paradoxalment, els poetes eren seriosos i ponderats, inclinats a la mètrica clàssica, ordenats i més aviat abstemis. Els narradors, en canvi, mostraven una inclinació irrefrenable a la provocació i la procacitat. I òbviament es divertien molt més.
A la banda dels versos hi havia el lideratge més o menys clar del jove Julià Guillamon abans de passar a l'assaig, mentre que als narradors no sabria dir qui duia la veu cantant, però ja hi destacava l'Alfred Bosch, que va publicar una narració al Butlletí mensual que prefigura clarament L'Atlas furtiu que escriuria uns anys més tard.
A la tardor del 84 (cal situar-nos en aquella Barcelona en ebullició), un sector del grup de narradors va començar a preparar una eclosió de pornografia en català que havia d'incloure el cinema, la publicació i la creació d'un premi eròtic (Inflable). Sota la cita quasi programàtica del músic Sisa, el futur periodista Leandre Terol -que provava d'escriure una llarga novel·la sobre la Rambla amb la mirada posada en Joyce- va decidir escriure el pròleg de la publicació pornogràfica.
El butlletí extra de l'octubre del 1984 (16 x 11 cm.) tingué un tiratge de 350 exemplars amb unes cobertes dissenyades per en Carles Molins amb un calendari eròtic enganxat al mig. El propòsit de la publicació no és tan sols l'escàndol (molt relatiu, als anys 80) o la provocació al sector més conservador de la pròpia AJELC: oficialment, es tracta d'ajudar en la normalització del català, ampliant-ne el camp de batalla.
La participació de l'il·lustrador i dibuixant de còmics Jordi Pi deuria ser decisiva, perquè ja havia creat un estil de línia clara d'influència franco-belga, però d'un to eròtic més proper als millors dibuixants de la contemporània El Víbora. Malauradament, Pi va morir poc després.
Per a les imatges es va recórrer a la fotocòpia d'un exemplar de la clàssica Private, i el text es va construir a partir d'ironies sobre el bilingüisme que -vist des d'ara- resulten més aviat puerils (exemples del diàleg). Un dels redactors tenia per aquell temps una amiga sèrbia (Natasa Rucurovic) que va fer la traducció al serbo-croat, de manera que finalment l'edició va ser efectivament bilingüe.
El grup de narradors va voler retre un homenatge complert a les antigues aventures avantguardistes, i va muntar una presentació oficial al local dels Quatre gats. Fou allí on es va presentar la publicació, i l'acte es va arrodonir amb la projecció d'un video pornogràfic, preparat discretament. Doblat al català amb temàtica definitivament nostrada (sardanes, flabiols, barretines, porrons i butifarra amb seques), el video adquiria una pàtina d'indiscutible catalanitat.
Pocs mesos més tard el grup va ser convidat a una sessió de Poesia viva, una andròmina en forma de vetllada literària que s'havia inventat el discret poeta Josep Colet i Giralt al local de La cova del drac, a Tuset Street. La rutina d'aquelles sessions solia ser escoltar alguns sonets de l'amfitrió i després convidar a llegir algun dels assistents. L'Ajelc va acceptar la invitació, però va decidir dur-hi textos eròtics amb tendència a la procacitat, la pornografia més òbvia i el mal gust. Les dues primeres lectures van transcórrer entre estossegades de disgust i comentaris en veu baixa, però la tercera va acabar a cops de paraigua i insults, corrent per dins del soterrani de vellut vermell.
Tampoc no va passar massa temps que l'Ajelc va tenir un canvi de junta directiva en el qual les iniciatives d'aquesta tendència van periclitar, i es va tendir a un apropament a l'AELC que li va donar un to molt més moderat. També era un altre temps, i el país vivia ja sota la influència moral de Convergència i Unió i Jordi Pujol.
Cal contextualitzar aquest episodi en el moment que vivíem i l'edat dels protagonistes, però hi ha elements que no deixen de sorprendre i que finalment permeten alguna reflexió. D'entrada, que quasi trenta anys més tard la llengua catalana se senti encara pudorosa davant la pornografia, amb escassos exemples i sota la constant excusa de la mida reduïda del mercat (tenim diverses revistes de boletaires, gastronomia, cacera i pesca, però cap d'eròtica). Què diu de nosaltres aquest buit? I en segon lloc, que aquells protagonistes evitin explicar-ho. No sabem si les seves carreres posteriors es veurien devaluades per haver participat en aquells fets, o si aquest temor els decideix a no parlar.
Nota imprescindible de l'autor: És molt probable que el text contingui errors més o menys greus en la seva precisió. Finalment, i davant la impossibilitat de trobar altres fonts per a situar-lo o contrastar-lo, no m'ha quedat altre remei que recórrer als records, que se'm van fent vagues.